dissabte, 4 de febrer de 2012

FRANCESCA BONNEMAISON FARRIOLS

Barcelona, 1-4-1872 - 12-10-1949

Francesca Bonnemaison era filla de pare d’origen francès i mare catalana. Eren amos d’un dels negocis de roba més pròspers de la ciutat. Va estudiar amb les Religioses Felipes, on aprengué idiomes, dibuix, pintura i música. Formar part de l’elit social i política de Barcelona al llarg de tot el primer terç del segle XX: de jove va ser Reina dels Jocs Florals de Barcelona.

Als vint-i-un anys es va casar amb Narcís Verdaguer Callís, advocat, de pocs recursos econòmics i cosir de Mn. Jacint Verdaguer. Mentre el seu marit exercia la professió i s’iniciava en la política (va tenir un paper destacat en el judici que condemnarà a mort a Ferrer i Guàrdia), ella es va dedicar a traduir contes provençals per a “La Veu de Catalunya” signant amb la contracció del seu nom i el del seu marit “Franar”. Hi ha testimonis que diuen que aquestes iniciatives intel·lectuals no eren ben vistes pel seu marit.

Volem afegir que el matrimoni va sortir il·lès de l’atemptat del Liceu el 1893. Durant un temps van viure al damunt de la taverna “Els Quatre Gats” on feien les seves sorolloses tertúlies artistes com Utrillo, Casas, Picasso... En definitiva, Francesca Bonnemaison ocupa un lloc central enmig dels grans fets i personatges del seu temps.

La seva capacitat de mobilitzar els recursos del seu entorn, la porten a transformar una biblioteca parroquial de caràcter caritatiu (l’“Obra de Buenas Lecturas” establerta a la parròquia de Santa Anna de Barcelona) on feia de bibliotecària, en una «Biblioteca Cultural de la Dona», plena de dinamisme, que desembocà al 1910 en l’“Institut de la Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona”. Fou la primera d’Europa, dues décades abans que les angleses fundessin la Fawcett Library de Londres (1926) i les franceses la Biblioteque Marguerite Durand (1931).

Al principi la Biblioteca obria els diumenges i dies de festa de 11 a 12 h. del matí i de 15,30 a 17 h. de la tarda. La quota era de 0,10 pessetes per mes o 1 pesseta a l’any. Les dones a més dels llibres de caràcter educatiu o literari, podien emportar-se a casa, revistes i patrons per a fer-se vestits. A la sortida de missa, les dones de diferents classes socials, tant obreres com burgeses, lliures de la supervisió dels marits, es trobàvem per a parlar de tot allò que hi tenien interès.

El continuat creixement va portar a Francesca Bonnemaison a buscar un nou local i a ampliar les funcions del centre. El suport de la Caixa per a la Vellesa i d’Estalvis, l’ajuda mitjançant subscripció i la col·laboració, entre d’altres, de l’Abadia de Montserrat, permeten a Narcís Verdaguer i Francesca Bonnemaison comprar uns terrenys a la Via Laietana. Al 1918 i sense fills, Francesca Bonnemaison queda vídua, moment en que dedica tota la seva energia a la Biblioteca.

Quatre anys més tard, Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat, inaugurava solemnement el nou edifici. Alhora es compraven altres terrenys a Badalona, vora el mar per fer-hi classes de natació. Va comptar amb milers d’associades que podien accedir a un conjunt de serveis tant de formació professional, com d’ensenyaments bàsics. Va comptar amb una borsa de treball de gran abast. Nasqué la revista “Claror”, publicació destinada a les dones de la burgesia barcelonesa, en la que hi havia articles firmats per prestigioses dones (i alguns homes) com: Rosa Sensat, Lola Anglada, Aurora Bertrana, Jospe M. De Segarra i la mateixa Francesca Bonnemaison, que juntament amb la revista “Vida social femenina” i un programa de ràdio quinzenal a Ràdio Associació de Catalunya, donaven compte de les activitats de l’Institut.

Al 1931, Francesc Cambó li va demanar d’organitzar la secció femenina de la Lliga Regionalista i Francesca Bonnemaison va mantenir una alta presència pública més enllà del seu lideratge a l’Institut. Una activitat que s’estronca dràsticament al 1936. Com a membre destacada de la classe dirigent, ha de fugir de Catalunya i s’instal·là a Suïssa on seguí col·laborant amb Francesc Cambó, aquest cop en el suport a refugiats catalans que fugien de l’esclat revolucionari i de la Guerra Civil. Quan tornà a Barcelona el 1941 va trobar-se amb un Institut rebatejat com a “Institución de Cultura para la Mujer de la Sección Femenina de FET y de las JONS”.

Bonnemaison a partir d’aquest moment deixa la vida pública, tot i que va seguir desplegant activitats de mecenatge en activitats vinculades amb el monestir de Montserrat, a partir de la seva amistat amb l’abat Escarré, com la seva participació en un discret segon terme en les festes d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, celebrades al 1947, dos anys abans de la seva mort.

3 comentaris:

  1. m'agrada molt el teu bloc, ès interesantíssim.
    Estic provant si puc enviar el comentari

    ResponElimina
  2. M´agrada molt saber la història de Francesca Bonnemaison. Jo sóc de les que va haver de fer classes de cuina al "institut de Cultura...Fet i Jons" fent el Sarvei Social obligatori.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs mira ens anem trobant, ja que jo també vaig anar a fer-hi el mateix. Mare de Déu quins disbarats!!!
      M. Dolors Figueras

      Elimina