LLUÏSA VIDAL I PUIG

Barcelona, 02-04-1876 - 22-10-1918

Va ser la primera dona que es professionalitzà en la pintura a Catalunya. Considerada la pintora més destacada del modernisme, va tenir la voluntat de dedicar-se professionalment a l’art i a l’ensenyament.

El 1898 realitzà la seva primera exposició al cafè “Els Quatre Gats”, lloc de reunió d’artistes modernistes i on fou la única dona. També en el mateix any va exposar a la IV Edició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona. En el context cultural del modernisme barceloní, la seva trajectòria ha quedat pràcticament oculta després dels grans noms masculins del modernisme. Tot i la seva curta carrera és una de les artistes més importants del seu temps.

Va néixer el dia 2 d’abril de 1876. Fou una de les poques artistes de l’època que, després de formar-se a Barcelona, sortí a l’estranger per estudiar.

A París no només aprengué pintura, també a més de vendre una obra per 100 francs (El bust d'un personatge), conegué l’ambient bohemi, sense participar-hi, i el cultural. Amb les germanes Dreyfus, visità la seu de La Fronde, un diari escrit, composat, imprès i publicat per dones des del 1897; allí descobrí l’ideari feminista. Quan arribà a Barcelona s’afilià al grup de feministes catòliques liderades per Carme Karr. En aquest cercle es mogué des d'aleshores i molts dels seus retrats foren de les dones d'aquest entorn, de la seva família i de les persones amigues. Des de París viatjà també a Londres. Lluïsa Vidal va pintar molts retrats a la sanguina i a l’oli, una tècnica que sempre dominà excel·lentment.

Col·laborà en la revista “Feminal” on signava com a «Lluïsa». El 1910 s’incorporà a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, creat per Francesca Bonnemaison, del qual fou presidenta del Tribunal d'exàmens i jurat de la secció d'art. També participà en el Patronat d'Obreres de l'Agulla, fundat per Dolors Monserdà, i en “La Llar”, la residència per a estudiantes i professores fundada per Carme Karr.

Lluïsa Vidal fou una dona afectuosa, independent i generosa a qui l'esclat de la 1ª Guerra Mundial commogué força. Va formar part del “Comité Femení Pacifista de Catalunya”, des del qual es dissenyà una postal per a la pau per enviar-la als dirigents dels països bel·ligerants, en la qual se'ls instava a acabar el conflicte.

Aquesta dona activa i compromesa socialment visqué de la pintura, ajudada de les classes particulars que impartia en el seu taller del carrer Salmerón, avui Gran de Gràcia, que abans havia ocupat Nonell, i de les col·laboracions en revistes. Sempre gaudí de bones crítiques encara que la seva obra es qualifiqués de varonil, qualificatiu positiu per als crítics de l’època.

Va morir precipitadament degut a una epidèmia de grip el 16 d’octubre de 1918. Fou considerada una pintora excepcional dins la seva generació però sobretot degut a la seva condició femenina. Els crítics, no estaven habituats a un estil de pintura femenina que no fos de tipus floral, per tant, no sabien com classificar-la. Vidal com moltes de les millors pintores catalanes ha estat sepultada per la història d’una manera aclaparadora.

DOLORS ALEU RIERA

Barcelona, 03-04-1857 – 02-02-1913

Fou una metgessa catalana, la primera dona llicenciada en medicina de l'Estat espanyol, i la segona en assolir el títol de doctor.

Filla úica, educada per professors particulars i als 5 anys ja sabia llegir. Quan va finalitzar els estudis universitaris, que va acabar amb la qualificació d’excel·lent en totes les assignatures, va tenir moltes dificultats per poder fer l’examen de llicenciatura. El dia 1 d’octubre de 1881 li van comunicar que es podia matricular de les assignatures de doctorat que havia sol·licitat dos anys abans.

La seva lluita, junt amb Martina Castells (primera dona en assolir el doctorat, el 4 d'octubre de 1882) li va permetre llegir la tesi doctoral quatre dies després que la defensés Castells. Es doctorà a Madrid el 8 d’octubre de 1882. Les seves demandes i les de Maria Elena Maseras (primera dona catalana matriculada a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, curs 1872-73) van tenir ampli ressò en els diaris de la època, i van originar un debat en el si del Consejo de Instrucción Pública (òrgan administratiu i consultiu que depenia del Ministeri de Governació) per aconseguir l’obtenció del títol, i poder exercir la professió.

Es va casar el 1883 amb Camilo Cuyàs Martí, barceloní de família burgesa i de professió agent de borsa. Van tenir dos fills, Joan i Camil. Aleu va viure i exercir primer en un edifici de la Rambla del Liceu i després es traslladà a Rambla Catalunya 31, on exercí la medicina durant 25 anys.

Obtingué una àmplia acceptació entre tots els sectors socials, i comptava entre les seves pacients femenines des de membres de la burgesia, passant per artistes, dones acollides en institucions benèfiques i infants de la Casa de la Caritat de Barcelona. En els inicis de la seva professió va escriure en una ocasió: "En els pocs mesos que porto de pràctica, he visitat malaltes que feia més de 6 anys que tenien una dolença, i que em van declarar que haurien deixat que en passessin molts més, si no haguessin tingut ocasió de consultar amb una senyora”.

El seu fill Camil que ja era metge va morir als 23, d’una tuberculosis aguda que es va encomanar a l'Hospital Clínic, on havia començat a exercir com a internista. Aquesta circumstància va precipitar la mort de Dolors, que va ocórrer el 1913, als 56 anys. Al seu enterrament van assistir personalitats de l’època i els nens i les nenes de la Casa de la Caritat als qui durant tants anys havia atès de forma gratuïta.

Va ser professora d'higiene domèstica a l'Acadèmia per a la Il·lustració de la Dona, fundada per Esmeralda Cervantes i ubicada al número 10 de la Rambla de Canaletes.

També va ser autora de textos de caràcter divulgatiu, orientats a millorar la qualitat de vida de les dones,especialment en l’àmbit de la maternitat, com ara Consejos a una madre sobre el régimen, limpieza, vestidos, sueño, ejercicio y entretenimiento de los niños.

Aquesta placa está en un petit espai ajardinat a la part baixa del Raval, just al davant de l'ambulatori de Peracamps, de la ciutat de Barcelona.

MARIA LLUÏSA ALGARRA COMA

Barcelona 1916 – Mèxic 1957

Va estudiar Dret a la Universitat Autònoma de Barcelona, i va ser nomenada Jutge de Primera Instància i d’Instrucció de Granollers, esdevenint així el 2 de desembre de 1936 la primera jutgessa de Catalunya i de tot l’estat espanyol. El diari “La Publicitat” saluda el seu nomenament amb el titular “El primer jutge femení a Catalunya”, i l'insta a “rompre vells motlles per tal d’estructurar una millor justícia social”. Era coneguda com la “geganta revolucionaria”

Un cop iniciada la guerra civil, col·labora en la revista femenina “Companya” on escriu un seguit d’articles sobre temes jurídics, A “Catalans”, publica un reportatge “Com i per què es divorcia la gent a Catalunya” (gener i març de 1938). És remarcable el seu treball com a comentarista jurídica. Algarra presentà també una entrevista amb una introducció divertida en la què retrata el context i ironitza sobre ella mateixa enfront l’entrevistada. En el reportatge sobre el divorci empra una estructura interessant, molt a prop del que en la dècada dels setanta es va entendre com a nou periodisme, ja que presenta un seguit d’escenes i de diàlegs per desenvolupar les diverses situacions i tipus de divorcis. L’estil que fa servir l’autora és fluid i desimbolt, molt amè, que demostra una capacitat per introduir recursos literaris en la descripció d’escenes i la transcripció de diàlegs.

Aquesta facilitat per la dramatúrgia ja es va confirmar el 1935 amb el premi del Concurs Teatral Universitari, promogut per l’Autònoma, la Universitat on ella havia estudiat. La Companyia d’Enric Borras va estrenar el 16 d’octubre de l’any següent al teatre Poliorama de Barcelona l’obra guanyadora, Judith. Va participar activament en el Primer Congrés Nacional de la Dona, celebrat a Barcelona l’any 1937, en el qual va presentar un informe titulat “Les reivindicacions conquerides per la dona en la lluita antifeixista”.

A la fi de la guerra civil es va exiliar a Mèxic, on continuà col·laborant en la premsa, la ràdio, la televisió i el cinema, mitjà en què va treballar com a guionista en cinc pel·lícules. La seva obra teatral va assolir un important reconeixement en el teatre mexicà. Maria Lluïsa Algarra va ser una de les poques dramaturgues de l’estat espanyol que van aconseguir en el seu exili una presència freqüent i amb notable èxit en els escenaris mexicans.

Entre les seves obres més destacades, a part de Judit, escrita en català, hi ha Primavera inútil (1944), Casandra (1953), Sombra de alas i Los años de prueba. No hi ha constància que publiqués la seva obra en vida, però actualment totes han estat publicades.

Es va casar amb José Reyes Meza i van tenir filles. Morir jove, als 41 anys a Mèxic, no sé sap si a causa d’una malaltia, però entre les persones que la van conèixer quedà el record d’una dona elegant, d’una fantàstica alçada de més d'1,90 que va dur sempre amb dignitat la trista càrrega de l’exili.

CATERINA, VÍDUA DE RAFAEL D'OLZINELLES

Naixement i defunció Segle XV

Caterina d’Olzinelles va ser detinguda i posteriorment empresonada a la casa de les Repenedides l’any 1448 per ordre de la reina Maria de Castella. Fou acusada de pecat de carnalitat i de portar una mala vida. El seu cas va ser objecte de deliberació per part dels consellers de la ciutat de Barcelona en tres sessions diferents. És destacable el fet que el nom de Caterina no es menciona en cap de les actes d’aquestes tres sessions, sinó que se l’anomena com la muller del difunt Rafael d’Olzinelles. Les acusacions en contra seva radicaven en el fet que ella era una dona vídua que no havia respectat la memò
ria del seu difunt marit.

El fill de Caterina va sol·licitar a les autoritats municipals que intervinguessin en aquesta qüestió, per tal d’evitar l’escàndol públic que suposava l’empresonament de la seva mare. Els consellers de la ciutat van delegar en Berenguer Llull ser el mitjancer amb els amics de Caterina, ja que eren aquests suposats amics els qui l’havien denunciada.

Així les coses, la reina va tornar a intervenir en l’afer i va ordenar al veguer que tragués Caterina del convent de les Repenedides, però amb la condició que els amics escollissin un lloc adequat per a la seva reclusió. Caterina va prendre partit i va demanar que fos retornada al convent, gest que s’entén com un acte de rebel·lia en front a la seva família, els amics i les autoritats que disposaven lliurement del seu cos en contra de la seva voluntat.

Els consellers finalment van optar per treure-la del convent, mentre el veguer deliberava sobre el seu cas. Tanmateix van considerar necessari que algun amic es fes càrrec d’ella per tal d’acabar amb els grans escàndols e inconvenients que es podien generar. Però, si això no era possible, calia que Caterina fos reclosa en algun monestir de clausura, o a les Egipcíaques. Quinze dies més tard, Caterina va ser reclosa a la casa de les Egipcíaques per ordre dels consellers, ja que sembla ser que cap dels seus amics va voler fer-se’n càrrec de la vídua, després d’haver-la acusada de grans deshonestedats, de bogeria i de vicis detestables. No se sap quin gran delicte va cometre Caterina, malgrat que es pot afirmar que es tractava d’un delicte sexual.

Aquest convent (avui seu del CSIC, Centre Superior d’Investigacions Cientifiques, edifici situat en els carrers, Carme, Hospital i Egipciaques)) acollia des de 1410 un centre assistencial nomenat la “Casa de les Egipciaques” o “Monestir de les donzelles” per a la reclusió de les dones. Casualment o no, abans havia estat “La Galera” una presó de dones.

Caterina fou una dona lliure, ja que no va actuar com s’esperava d’una dona vídua. El control marital s’estenia més enllà de la mort, gràcies també a la vigilància (?) que els parents, amics, veïns i autoritats exercien sobre elles.

CLOTILDE CERDÀ I BOSCH

Barcelona 1862 – Santa Cruz de Tenerife 1926

Fou una concertista d’arpa, amb el pseudònim d’Esmeralda Cervantes. Era filla de l’enginyer Ildefons Cerdà Sunyer i de la pintora Clotilde Bosch. La seva mare l'envià a Roma a estudiar pintura amb Marià Fortuny, però es decantà per la música.

Estudià a Barcelona, Roma, París i Viena, i debutà a la capital austríaca als 13 anys. El seu nom artístic “Esmeralda Cervantes” va ser suggerit per Víctor Hugo a tenor del color dels seus ulls i per Isabel II com a homenatge a l'autor de Don Quijote. Fou protegida de la mateixa reina, qui l'anomenà arpista de cambra, així com de la comtessa de Montijo, qui l'apadrinà i organitzà concerts per a ella. Durant les seves gires concertístiques per Europa va ser escoltada i lloada per músics de la talla de Frank Liszt o Wagner, que quedaren molt impressionats per les seves qualitats. A Europa va ser protegida de la reina de Grècia, de la duquessa d'Esparta, dels reis de Portugal i del sultà de Constantinoble.

El 1875 marxà a Amèrica i actuà a Buenos Aires, a la cort de l’emperador del Brasil i a Ciutat de Mèxic.

El 1881 entrà a formar part de la lògia maçònica “Lealtad” de Barcelona, de la qual Aurea Rosa Clavé de Ferrer, filla d’Anselm Clavé en formava part des del 1879.

Al 1885 creà a Barcelona una acadèmia femenina d’Arts i Oficis, situada a la Rambla de Canaletes. L’objectiu era donar a les dones estudis i formació laboral. El mateix any va publicar la seva única obra teòrica “La història de l’arpa”. L’escola d’Arts i Oficis no va tenir èxit i va tancat dos anys més tard.

Després de conquerir Europa va marxar a Amèrica Llatina. A Mèxic es casà i fundà una escola per a la interpretació de l’arpa. Va ser convidada repetides vegades a tocar al Brasil, a on s'instal·là amb el seu marit. A més d’oferir recitals va fundar el Conservatori de Música de Rio de Janeiro el 1895, així com l’Escola d’Arpa, amb l’ajut de Lea Bach, una altra arpista catalana. El pont que uneix aquest país amb Paraguai per les cascades d’Iguazú porta el seu nom.

Clotilde Cerdà havia conegut les Illes Canàries el 1880, quan va fer una sèrie de recitals en els què va interpretar, entre altres, algunes peces escrites per ella mateixa. S'instal·là definitivament a Santa Cruz de Tenerife