JULIANA MORELL

Barcelona 1594 – Lió 1653

Va néixer al barri del Raval de Barcelona, concretament al carrer de la Cendra l'any 1594. Molt aviat va quedà orfe de mare i el seu pare l'acabalat banquer barceloní Joan Antoni Morell que ben aviat va descobrir les aptituds de la seva filla per a l’estudi, va fer que tingués, des de molt petita, una acurada i àmplia educació.

Les capacitats i el compromís intel·lectual, així com el gust pel saber que Juliana va mostrar al llarg de la seva vida, són astoradors: als set anys dominava el llatí, el grec i l’hebreu i als disset parlava i escrivia en catorze idiomes i havia estudiat filosofia, teologia, arts i dret, matèries en les quals excel·lí fins al punt de ser capaç de defensar públicament conclusions en filosofia a Lió, ciutat on va haver de refugiar-se amb el seu pare quan aquest va ser acusat d’homicidi.

Als tretze anys, segons explica ella mateixa en una petita autobiografia, va sentir la crida a la vida religiosa.

Als catorze anys, al palau pontifici d’Avinyó, va defensar la seva tesi doctoral, amb la qual obtingué el grau de doctora en Lleis, i més tard va fer realitat el seu desig i es va lliurar a la vida religiosa.

Seria a Avinyó, aleshores sota domini papal, on definitivament Juliana abraçaria la seva vocació malgrat l’oposició frontal del pare.

Juliana, desheretada i sense dot, entrava però al convent de Santa Pràxedes perquè considerava que lluny de la terra i dels familiars podria gaudir de més tranquil·litat espiritual; hi faria els vots el juny de 1610, finalment amb el beneplàcit del seu pare. Restaria aquí fins la seva mort l’any 1653, durant els quals a més de ser mestra de novícies i tres vegades priora (la primera vegada només tres anys després de fer els vots), es dedicà a l’estudi i a l’escriptura. Tingué molta fama al seu temps; Lope de Vega li dedicà, entre altres, una poesia en elogi seu.

L'humanista Juliana Morell és la única dona citada al paranimf de la Universitat de Barcelona, que així reconeix la seva intel·ligència i erudició.

Volem afegir l’escrit que sobre aquesta persona te redactat la doctora en filologia catalana i escriptora, Laia de Ahumada

Els contemporanis de Juliana lloen la seva intel·ligència, i algun d’ells l’anomenen «miracle del seu sexe», afirmació que el seu pare refuta en afirmar que no hi ha més miracle que la diligència paterna, els bons mestres i els millors llibres que ell ha costejat, a més de les vuit hores diàries, sense cap dia de descans, que Juliana ha dedicat a l’estudi des dels quatre anys d’edat.

La carta biogràfica de Joan Antoni Morell exemplifica els progenitors humanistes que eduquen les seves filles convençuts de les seves capacitats intel·lectuals, però al mateix temps sense trencar els paradigmes de domini masculí, és a dir, sense acceptar la capacitat de la dona de ser lliure i de decidir l’ús que ha de fer dels seus coneixements. Els humanistes, a més d’interessar-se per l’estudi dels clàssics i de totes les matèries del pensament, consideren l’home com a centre de totes les coses i incorporen en l’accepció del mot també a la dona, bo i postulant la igualtat de la intel·ligència femenina i masculina; però a la pràctica topen amb les convencions socials i morals que els obliguen a acceptar i sostenir que l’educació femenina només té una finalitat: la millora qualitativa en les tasques socials i familiars que són atribuïdes ancestralment a les dones. La mateixa dona instruïda accepta, en la major part dels casos, l’enclaustrament, sigui domèstic o monàstic, per por de ser mal vista i per defugir els prejudicis que la consideren una mena de monstre amb cos de dona i ment masculina.

Juliana no és cap excepció, no té el poder econòmic de les dones que es poden dedicar al mecenatge cultural des de petites corts humanístiques, ni tampoc la llibertat de moviments de les vídues acomodades; ella tria la tranquil·litat espiritual del convent que li permet dedicar-se a temps complet a l’estudi i a l’escriptura de llibres espirituals, lluny de la glòria intel·lectual precedent, perquè els temps canvien ràpidament i les hereves de l’humanisme topen ja amb les foscors de la contrareforma. Des dels convents, les dones seguiran escrivint, però ara ho faran per ordre dels seus confessors: autobiografies i biografies espirituals, models de la santedat femenina de la contrareforma, ben lluny ja de l’humanisme.