dimecres, 21 de març de 2012

TERESA ARABIA PUJOL


Continuant amb la nostra voluntat de mostrar aquelles dones anònimes que des de diversos llocs tant han fet pel nostre país, ens ve molt de gust posar en el bloc la que la companya Roser Mas Calam ens ha fet arribar en record de la seva àvia.


Sant Esteve de Palautordera – Vallès Oriental 1884 – 1978

Soc la neta de la Teresa i pel record que tinc de la meva àvia m’agradaria, des d’aquí, honorar-la posant-la en el bloc i alhora que serveixi per fer un reconeixement a totes les dones del medi rural de Catalunya, que amb el seu treball silenciós i esforçat, tant han contribuït al bon funcionament de la nostra terra.

Era una dona petita, nerviosa; imagino que la seva infantesa no fou pas una època de placidesa, ja que el món de la pagesia acostumava a repartir feina per a tots els membres de la família, fins i tot als infants.

Arribada l’hora de casar-se ho va fer amb l’amo del “Moli Bon Amic” on no hi mancava la feina per tal de poder-lo tirar endavant.

Va tenir nou fills, però això no li va representar cap impediment per ser ella la persona que tenia cura de la marxa de la masia; comprava i venia les hortalisses, llegums, pollastres, conills... El seu marit era qui es cuidava de tot el que feia referència a les besties grosses.

Era una persona molt estimada per tots els seus veïns, ja que tot i les seves obligacions, sempre estava disposada a escoltar i parlar amb les persones que li reclamaven la seva atenció.

Tinc un grat record de les festes que sempre eren celebrades a casa seva, com el Nadal, la matança de porc, les dues festes major. Ella n’era l’ànima, sempre tenia una paraula i una rialla per a les persones que gaudíem de la seva companyia.

Les seves expressions han estat per a mi un preciós record. Per citar-ne algunes diré: “a suara”, “de trompitxo”, si santa Elies porta barret: pluja segura”, etc. etc. Fou una dona estimada per tothom.

Ha estat una dona que ha viscut i ha desaparegut com ella volia, com l’aigua que corre riera avall sense aturador, però que el seu pas i per a les persones que l’hem conegut ha estat una aigua que ha donat “vida”.

Han passat molts anys d’ençà de la seva mort, un 28 de decembre, però el record de l’àvia Teresa m’és ben viu.


4 comentaris:

  1. Quantes àvies venen a la meva ment amb aquesta descripció!

    ResponElimina
  2. Quina descripció tan real i que posa de manifest moltes àvies. La metàfora preciosa i molt adient, posa en relleu la teva saviesa que sap troba la paraula justa.
    Raimunda

    ResponElimina
  3. Que bonic poder recordar així les persones que ja no són entre nosaltres! i quin non tan adient,Mas Bon Amic,de la casa on vivia amb el seu tarannà. Enhorabona.
    Anna Ferran.

    ResponElimina
  4. Aquesta descripció em recorda una neboda de la meva avia, nosaltres l'hi deiem La Pepa de Trabau i va tenir 12 fills, 11 a la taula com deia ella. Aquestes dones son les que han fet Catalunya.

    ResponElimina