DOLORS MONSERDÀ VIDAL

Barcelona, 1845-1919

La seva afició per les lletres (gairebé adolescent es va iniciar en l’escriptura), podria ser per les vivències obtingudes en l’obrador del seu pare, Josep Monserdà, ja que es pot dir que era un “club liberal” on, participant de riques tertúlies, s’hi podien trobar personatges com Frederic Soler, Emili Vilanova, Marià Aguiló, Abdó Terrades, Narcís Monturiol i Josè Anselm Calvé.

Els seus primers versos i articles es van publicar el 1862. Tres anys més tard, el 18 de març de 1865, es va casar amb l’argenter Eusebi Macià i Pujol, i varen tenir quatre fills.

Entre el 1865 i el 1877 Dolors Monserdà va escriure poesia, teatre i narrativa. El teatre Romea es van representar dues obres : “Sembrad y cogeréis”, el 1874, i “Teresa o un jorn de prova”, els anys 1874 i 1876, respectivament. El 1913, va escriure,” Amor mana”.

La poesia va ser, en un primer moment, vehicle del seu pensament i de les seves emocions. La mort dels seus fills, Eusebi i Encarnació, recordat en el poema “Ma corona”, la van menar a participar en jocs florals i certàmens literaris. Molts van ser els premis i accèssits que Monserdà aconseguí arreu dels Països Catalans. El 1909, Monserdà va presidir el Jocs Florals de Barcelona, any en què Caterina Albert va guanyar el premi Fasthenrat amb “Solitud”.

Molta de la seva producció poètica es pot trobar en: Poesies catalanes (1888) i Poesies (1911). Però no tota la producció era poètica. Es podien llegir els seus articles en publicacions com La Renaixença, La Veu de Catalunya, Ofrena, La Gramalla o Il·lustració Catalana. A més, col·laborava en algunes publicacions femenines com ara Modas y Labors, El Figurín Artístico, La Ilustración de la Mujer, Or y Grana o Feminal.

També cal esmentar com a treball d’investigació la “Biografia de Maria Josepa i Dalmau” (1915). Va ser al 1890 quant Monserdà decideix afrontar el repte de la novel·la. El seu interès era arribar a un públic ampli, femení, de dones que compartien problemàtiques i a qui volia transmetre uns missatges molt concrets. Ho feu amb “La Montserrat” (1893), “La família Asparó” (1900) i “La fabricanta”(1904).

La mort del seu marit, el novembre de 1904, marcà una nova etapa de la seva vida. Reprengué la novel·la amb “La Quitèria” (1906), “Maria Glòria” (1917) i la pòstuma “Buscant una ànima” (1920). Alguns dels seus contes els aplegà en el recull “Del món” (1908).

A partir del 1910 es dedicà plenament a la fundació i direcció del Patronat per a les Obreres de l'Agulla, obra en què es va materialitzar el seu compromís social amb un dels sectors de dones més desafortunats, el de les cosidores.

Com a compendi de la seva ideologia publicà l’assaig “Estudi feminista”. “Orientacions per a la dona catalana” (1909), que recull el seu pensament i les seves reflexions sobre el paper social de la dona.

Dolors Monserdà va morir a Sarrià el 31 de març de 1919, mentre Barcelona era paralitzada per la vaga de la Canadenca.